Carta de Narín, a su madre…

by

miliciana_kurda-1-450x300

 

“Podemos ver sus banderas negras”,

carta de guerrillera kurda a su madre

James Gordon 18/octubre/2014 19:29 Quadratín México -A  A

+ MÉXICO, DF., 18 de octubre de 2014.- La batalla en la ciudad kurda de Kobane, en el norte de Siria, donde el grupo terrorista Estado Islámico (EI) la está asediando desde el 15 de septiembre, ha recrudecido sus combates en los últimos días.  A pesar de la resistencia de las guerrillas kurdas, apoyados por la fuerza aérea estadunidense, el EI sigue atacando con fuerza. Una de las estampas de esta guerra, que está llegando a la frontera con Turquía, son el de las mujeres guerrilleras kurdas. Muchas de ellas están defendiendo en primera línea, la ciudad que vio nacer una revolución que les dio sus derechos. Y eso ocurrió debido a que el dictador sirio Bashar al-Assad, retiró sus tropas de Kobane durante julio de 2012, para enviarlas a la ciudad siria de Alepo, donde los rebeldes del ejército libre disputan una de las últimas batallas cruciales de su guerra civil.

Con el consentimiento que dio al semanario catalán Directa, reproducimos a continuación la carta de Narin, una guerrillera kurda que explica en una emotiva misiva a su madre, la situación en el frente de Kobane.  

 

Estoy bien, madre. Ayer celebramos mis diecinueve años. Mi amigo Azad cantó una bella canción sobre las madres y pensé en ti y eso me hizo llorar. Azad tiene una voz bonita y él también lloraba mientras la cantaba. Echa de menos a su madre, a quien hace más de un año que no ve. Ayer atendimos a un amigo herido por dos disparos. No se había dado cuenta de la segunda herida, sólo me señalaba la primera, en el pecho; sangraba por el costado, y le pusimos vendas y le di de mi sangre. Estamos en el costado este de Kobane, madre, sólo a unos pocos kilómetros entre ellos y nosotros; podemos ver sus banderas negras; escuchamos sus comunicaciones; a veces, no entendemos que dicen porque hablan en otros idiomas, pero sentimos que tienen miedo. Somos un grupo de nueve milicianos, el más joven, Resho, es de Afrin. Ha combatido a Tal Abyad y, después, se incorporó al grupo. Alan es de Qamishli, de su mejor barrio; ha luchado en Sere Kaniye antes de unirse a nosotros; tiene unas cuantas cicatrices en el cuerpo, dice que son de Avin. El más viejo se llama Dersim, es de las montañas de Qandil, su mujer fue mártir en Diyarbakir y le dejó con dos niños. Estamos en una casa de la periferia de Kobane. No sabemos casi nada de sus antiguos habitantes, hay fotos en las paredes de un señor mayor y otra de un joven con un lazo negro en el marco, me parece que es un mártir… Hay fotos de Qazi Mohamad, de Mulla Mustafa Barzani, de Apo y un antiguo mapa otomano del Kurdistán. Hace tiempo que se nos acabó el café y nos hemos dado cuenta que la vida continua siendo bella incluso sin café. Para serte sincera, nunca he tomado un café com el tuyo, madre. Estamos defendiendo una ciudad pacífica, nunca hemos atacado a nadie, todo lo contrario, hemos acogido a muchos de nuestros hermanos sirios, heridos y desplazados. Estamos defendiendo una ciudad musulmana que tiene decenas de mezquitas. La defendemos de fuerzas bárbaras. Madre, vendré a verte cuando esta guerra tan fea que nos han impuesto se haya acabado. Vendré con mi amigo Dersim, que tiene que volver a Diyarbakir para reunirse con sus hijos. Todos echamos de menos nuestras casas y queremos volver, pero esta guerra no conoce el significado de la añoranza. Tal vez no vuelva, madre; y si es así, estate segura que, durante todo este tiempo, he soñado que te abrazaba, pero no he tenido suerte. Si no vuelvo, sé que un día visitarás Kobane y buscarás la casa que ha sido testigo de mis últimos días… Está en la zona este de la ciudad, está medio destruida, tiene una puerta verde acribillada a tiros y verás tres ventanas. La que da al este, encontrarás mi nombre escrito en tinta roja. Detrás de esta ventana, madre, he estado esperando, contando mis últimos momentos mirando la luz del sol que penetra por los agujeros hechos por las balas. Fue detrás de esta ventana que Azad cantó su bella canción sobre las madres, su voz sonaba bonita cuando decía “te echo de menos, madre”. Te echo de menos, madre. Tu hija Narin. 


El texto original de Éste artículo fue publicado por Agencia Quadratín en la siguiente dirección:

 http://mexico.quadratin.com.mx/%E2%80%9CPodemos-ver-sus-banderas-negras%E2%80%9D-carta-de-guerrillera-kurda-su-madre/

Fuente:
http://mexico.quadratin.com.mx/%E2%80%9CPodemos-ver-sus-banderas-negras%E2%80%9D-carta-de-guerrillera-kurda-su-madre/

***

El semanario catalán Directa publicó el siguiente texto:

 

“Podem veure les seves banderes negres”

Carta a la seva mare d’una jove combatent kurda de Kobane
Una miliciana kurda del PKK (no és qui escriu la carta)

 

James Gordon / Redacció
17/10/2014

Des del 15 de setembre, dones i homes kurds, civils, membres de les Unitats de Defensa Populars (YPG) protegeixen la ciutat de Kobane de l’atac de les forces d’Estat Islàmic. No només defensen la ciutat, sinó també la seva llibertat i la de tots nosaltres: la llibertat de decidir i escollir la manera com volem viure.

Aquesta resistència que mostra les vergonyes dels poderosos del món té noms, rostres i històries personals. Per això, la Directa es permet vulnerar amb el consentiment de les implicades part de la intimitat d’una d’aquestes persones i publicar la carta d’una jove combatent a la seva mare solidària, perquè els seus desitjos de viure no es vegin frustrats i perquè la mare de Narin no hagi de buscar “la casa de la porta verda crivellada”.

Introducció a càrrec d’Orsola Casagrande

 

Estic bé, mare. Ahir vam celebrar el meu dinovè aniversari.

El meu amic Azad va cantar una bella cançó sobre les mares, vaig pensar en tu i això em va fer plorar. L’Azad té una veu bonica i ell també plorava mentre cantava. Troba a faltar la seva mare, a qui no veu des de fa un any.

Ahir vam atendre un amic ferit per dos trets. No s’havia adonat de la segona ferida, només m’assenyalava la primera, al pit; sagnava pel costat, el vam embenar i li vaig donar la meva sang.

Estem al costat est de Kobane, mare, només hi ha uns quilòmetres entre ells i nosaltres; podem veure les seves banderes negres; escoltem les seves comunicacions; a vegades, no entenem què diuen perquè parlen altres idiomes, però sentim que tenen por.

Som un grup de nou milicians, el més jove, Resho, és d’Afrin. Ha combatut a Tal Abyad i, després, es va incorporar al grup. L’Alan és de Qamishli, del seu millor barri; ha combatut a Sere Kaniye abans d’unir-se al grup; té unes quantes cicatrius al cos, diu que són d’Avin. El més vell es diu Dersim, és de les muntanyes de Qandil, la seva dona va ser màrtir a Diyarbakir i el va deixar amb dos nens.

Estem a una casa de la perifèria de Kobane. No sabem gairebé res dels seus antics habitants, hi ha fotos a les parets d’un senyor gran i una altra d’un jove amb un llaç negre al marc, em sembla que és un màrtir… Hi ha fotos de Qazi Mohamad, de Mulla Mustafa Barzani, d’Apo i un antic mapa otomà del Kurdistan.

Fa temps que se’ns va acabar el cafè i ens hem adonat que la vida continua essent bonica inclús sense cafè. Per ser-te sincera, mai no he pres un cafè com el teu, mare.

Estem defensant una ciutat pacífica, mai no hem atacat ningú, tot el contrari, hem acollit molts dels nostres germans sirians, ferits i desplaçats. Estem defensant una ciutat musulmana que té desenes de mesquites. La defensem de forces bàrbares.

Mare, vindré a veure’t quan aquesta guerra tan lletja que ens han imposat s’hagi acabat. Vindré amb el meu amic Dersim, que ha de retornar a Diyarbakir per reunir-se amb els seus fills. Tots trobem a faltar les nostres cases i volem tornar, però aquesta guerra no coneix el significat de l’enyorança. Potser no tornaré, mare; i si és així, estigues segura que, durant tot aquest temps, he somniat que t’abraçava, però no he tingut sort.

Si no torno, sé que un dia visitaràs Kobane i buscaràs la casa que ha estat testimoni dels meus darrers dies… És a la zona est de la ciutat, està mig destruïda, té una porta verda crivellada a trets i veuràs tres finestres. A la que dóna a l’est, hi trobaràs el meu nom escrit amb tinta roja. Darrere aquesta finestra, mare, he estat esperant, comptant els meus darrers moments mirant la llum del sol que penetra pels forats fets per les bales.

Va ser darrere aquesta finestra que l’Azad va cantar la seva bella cançó sobre les mares, la seva veu sonava bonica quan deia “et trobo a faltar, mare”.

Et trobo a faltar, mare

La teva filla Narin

===

FUENTE:

https://directa.cat/podem-veure-seves-banderes-negres

Etiquetas: , , ,

4 respuestas to “Carta de Narín, a su madre…”

  1. Keeley Mure Says:

    I seriously love your blog.. Pleasant colors & theme. Did you build this amazing site yourself? Please reply back as I’m trying to create my very own blog and would love to know where you got this from or what the theme is named. Kudos!

    Me gusta

  2. Carta de Narín, a su madre Says:

    Tony Monrroy

    Me gusta

  3. Carta de Narín, a su madre Says:

    Tari Sawdo

    Me gusta

  4. Eleni Westly Says:

    I could not resist commenting. Perfectly written!

    Me gusta

Deja un comentario

Este sitio utiliza Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.